A França, com a casa nostra, el debat sobre l’educació viu una època calenta. El cap d’Estat francès, Emmanuel Macron, vol arrabassar espai a la ultradreta i un dels missatges que fa servir és el de propostes educatives conservadores. El seu govern, ara presidit per Gabriel Attal, fins fa uns dies, ministre d’Educació, segueix les directrius del seu cap. Per afegitó la nova ministra d’educació Amélie Oudéa-Castéra s’ha estrenat amb unes polèmiques declaracions, relacionades amb l’escolarització dels seus fills en un centre privat elitista, que han estat interpretades com una crítica a l’escola pública.
El president francès ha posat l’ull en l’escola per posar remei a allò que ell, en una intervenció recent, anomena, el “col·lapse del civisme” i fer front a la “creixent fragmentació de la societat”. Macron vol combatre la crisi social i de valors amb un retorn nostàlgic a l’escola republicana, que tan útil va ser per instaurar els sentiments de nació. “França és una cultura, una història, una llengua, uns valors universals que s’aprenen des de ben jove” afirma Macron. El seu programa “regenerador” inclouria els uniformes escolars obligatoris a les escoles per trencar les desigualtats en les robes i imposar un cert espai comú simbòlic. En un document divulgat pel Ministeri d’Educació Nacional francès, la uniformitat de vestimenta a les escoles serviria per “enfortir la cohesió entre els alumnes i millorar el clima escolar”.
Com diu la premsa, Macron posa l’escola al cor de la batalla per la reconstrucció d’una societat enyorada; disciplinada, uniforme i que combregava – de grat o per la força- amb els valors republicans. Per reconstruir aquesta escola, que ha de ser la fórmula màgica per superar la crisi social, proposa reforçar l’autoritat del mestre, retornar a una escola que se centri a transmetre coneixements, recuperar el paper de la història per inculcar els sentiments nacionals i aplicar programes específics i segregats pels alumnes més endarrerits. Suggereix, fins i tot, tornar a establir un servei militar (nacional, l’anomena ell) obligatori per inculcar els valors patriòtics. Al mateix temps que es reforça a l’escola una educació cívica que se sembla molt pels seus objectius a aquella Formación del Espiritu Nacional de l’època de la dictadura franquista.
Cal anar eliminat les resistències per profunditzar en els principis educatius fonamentats en l’evidència científica i revisar profundament alguns aspectes de les polítiques educatives.
El senyor president no va errat en considerar l’escola com un instrument fonamental de la cohesió social i de la convivència cívica. És aquesta una idea que forma part de l’essència dels principis democràtics i que a França està especialment sacralitzada. Però, s’equivoca en les fórmules. Recuperar el tòpic de l’escola tradicional, l’elitisme i l’arsenal de la pedagogia més conservadora, no tindria cap eficàcia per fer front als grans reptes que tenen plantejats les societats actuals. Al contrari, el que cal fer és anar eliminat les resistències per profunditzar en els principis educatius fonamentats en l’evidència científica i revisar profundament alguns aspectes de les polítiques educatives. S’ha d’anar cap a una escola que desenvolupi competències, confirmant que no existeix oposició entre continguts i competències i entre ensenyar i educar. S’ha d’anar, com han defensat els científics, a una educació funcional i motivadora.
Ensenyar a descobrir i a pensar no va contra l’aprenentatge de coneixements.
La dominant lògica de les matèries ha de donar pas a una lògica de la resolució de problemes que és la forma de consolidar els continguts i els coneixements. S’ha de comprendre que ensenyar a descobrir i a pensar no va contra l’aprenentatge de coneixements i que fins i tot aprendre a pensar, a tenir judici crític pot necessitar un ús raonable de l’exercici de la capacitat de recordar. S’ha de dir ben fort que una escola motivadora no és una escola que pretén ser simplement divertida sinó aquella que crea curiositat i fa participar de forma activa als alumnes en els seus aprenentatges. Lluny d’una estratègia de la segregació dels alumnes en funció de les distintes variables, s’ha de defensar una escola integradora i atenta a la diversitat. Especialment important és reforçar el paper de l’escola per garantir l’equitat i compensar les diferències culturals i socials, garantint radicalment la igualtat d’oportunitats. Igualment, s’ha de construir un ecosistema formatiu en el qual l’escola ha de tenir un paper central, però rebent la complementarietat dels programes d’educació en el lleure i de totes aquelles actuacions que puguin influir en la formació dels infants i joves.
És en ells (mestres i professors) que s’ha de confiar per millorar l’educació.
I molt especialment s’ha de tenir cura dels que són la clau del bon funcionament de les escoles: els mestres i professors. Que tinguin una bona formació inicial i permanent, gaudeixen d’un elevat prestigi social i siguin sempre escoltats, és la condició més important per arribar a tenir èxits educatius. És en ells que s’ha de confiar per millorar l’educació. Per aconseguir que els educadors tinguin autoritat el primer que cal fer és que la societat i els polítics se la reconeguin i no la qüestioni com fa l’extrema dreta a França i a Espanya.
Bernat Sureda Garcia és membre del Institut d’Estudis Catalans i profesor de la UIB.
