Segons molt teòrics en economia, un fenomen com el de la Covid-19 s’anomena cigne negre: un fet altament inesperat i improbable que té un gran impacte en la societat. El curs 2019/2020 ha estat un any difícil per a les mestres, ja que ens hem hagut d’adaptar, sense els mitjans i la preparació necessaris, a continuar amb les classes de manera on-line. La comunicació amb els alumnes es feia difusa i en molts casos no sabíem ni tan sols com avaluar.
Aquesta Escola d’Estiu que finalitza es va crear sota el nom “Educar en temps de revolta”, i no podria ser més adequat, ja que el que estem vivint és una autèntica revolució en tots els sentits. Amb una mirada feminista, s’ha impulsat un cicle de conferències matinals on totes les ponents de les conferències matinals han estat dones i referents en el seu camp de feina. Amb el seu acompanyament a les jornades, han aconseguit donar-nos una anàlisi panoràmica i una visió multidisciplinària de l’actual situació política, social i sobretot, educativa.
La filosofa Irene Guardiola va ser l’encarregada d’obrir les jornades amb una anàlisis dels mesos del confinament: ciutats buides, la necessitat tecnològica i el tractament del tema per part de les administracions. Precisament, un dels conceptes que va esmentar a la seva conferència, va ser el del no-lloc de Marc Augé. Els espais públics i impersonals de la societat contemporània que han trobat la seva màxima expressió a Internet.
L’economista Miren Etxezarreta va completar la visió de Guardiola des d’una perspectiva econòmica i crítica, assegurant que el problema global no és la Covid-19 sinó un sistema capitalista i de repartiment desigual que donen lloc a moltes mancances. Un discurs que va molt en la línia del que ha dit a la conferència de cloenda de la Yayo Herrero, on abordava i plantejava recursos ecofeministes per afrontar el que anomena emergència civilitzatòria i el context en què s’ha inserit la pandèmia.
Traslladant aquest imaginari a l’aula, a les conferències de la Begoña Roman i la de la Digna Couso han estat més enfocades a l’àmbit educatiu per aportar eines per generar canvi i inclusió dins de les aules. Roman animava les mestres a adaptar-se a temps incerts i Couso i Grimalt assenyalaven la necessitat de promoure les STEM entre l’alumnat.
Tot i el concepte d’internet com a “no-lloc” que va introduir Ingrid Guardiola a la seva conferència inicial, aquest ha esdevingut un espai viu i dinàmic, que ha aconseguit connectar persones d’arreu per aprendre, compartir i posar en pràctica sabers i aprenentatges. Cadascú des del seu espai, que s’ha reconvertit a un espai comú i malgrat les pantalles, hi ha hagut moments on han aflorat les emocions i hem pogut cuidar-nos entre totes.
Quins són els objectius? Quins els valors? Quina ha de ser la manera de fer escola? Totes les formacions han anat entorn de fer un exercici d’autoconsciència i a regenerar les relacions i els espais de l’aula. Aquesta revolució es pot construir des del discurs, com a les propostes Inclusió: mite o realitat, des de la reflexió sobre la comunicació com ha proposat Projectar, interpretar i comunicar i Empoderament d’equips, la creació artística com a Preguntes sense pressa o des de la gestió emocional i sensorial com a I ara què? Girar l’escola de les emocions a l’aprenentatge o a Com tractar la mort a l’aula després de la pandèmia.
Totes les temàtiques han quedat molt ben cohesionades sota el prisma feminista, obert, inclusiu i, si cal, radical. L’objectiu de l’Associació, amb les seves formacions i conferències ha estat analitzar el context actual, revisionar el model educatiu i marcar unes guies per un model de fer escola. Aquest any ens han mancat els entreactes però no la retrobada entre les mestres ni tampoc compartir experiències o generar debat entre els diferents punts de vista. Les sinergies entre les participants han continuat i de fet, com les jornades s’han fet de manera digital, hi ha hagut l’oportunitat de posar en contacte a mestres de diferents punts geogràfics, cosa impensable respecte altres anys.
En “l’any dels protocols” resulta irònic que aquestes jornades hagin estat possible perquè, precisament, no hi havia protocol. S’ha intentat afavorir al màxim l’autonomia de cada grup i en el procés de creació de les formacions, espontàniament, uns grups han inspirat als altres fins que s’ha anat construint una manera de fer entre tots. És possible, que d’ara endavant la tendència ens porti a formacions més híbrides en molts àmbits comunitaris, per això aquest “experiment”, pot millorar les maneres de transmetre a l’alumnat a través de l’entorn digital, amb unes necessitats i alhora oportunitats diferents que la formació presencial.
Està clar que la distancia no afavoreix la interacció però en aquest any atípic i amb trobades a través de Zoom, això no ha impedit la col·laboració de totes les participants, el treball proper i la comunicació bidireccional. La majoria de formacions han ofert subgrups per xerrar més obertament, i podem dir que a vegades fins i tot hem oblidat que no estàvem juntes, o millor dit, físicament juntes.
