Que la propera primavera floreixi de debò: la situació emocional de la comunitat escolar

Malgrat la situació anòmala que provoca la pandèmia que estem vivint, intento mantenir contacte amb amics i amigues que estan treballant a escoles i instituts, i amb alguna monitora de temps lliure que ha pogut fer activitats alguns dies. Constato que l’excepcionalitat del moment afecta tothom, a diferent escala, però cap persona, gran o petita, en queda al marge. Amb l’agreujant que infants i adolescents s’han vist privats d’activitats de lleure i del fora escola la major part dels mesos d’aquest curs.

Xavier Besalú ens recordava Freire en un dels seus darrers articles: «Ningú educa a ningú i ningú s’educa a si mateix, sinó que ens eduquem en comunitat, mediatitzats, interactuant, amb un món que ens interroga i ens desafia.» Una cita que ve a tomb per reflexionar sobre com s’està vivint o s’ha viscut a les escoles, perquè el curs s’està acabant, aquest any de convivència amb el virus de la Covid. Professorat i mestres estan desbordats. Han hagut de fer un esforç molt superior al de cursos anteriors, i això es nota quan s’han acumulat mesos i mesos de tensió, angúnia, pors, incerteses i necessitat de decidir sobre el terreny allò que les administracions deixaven a les seves mans.

Com que ens eduquem en comunitat, necessitem les relacions interpersonals.

Com que ens eduquem en comunitat, necessitem les relacions interpersonals. En tres àmbits: entre tot el claustre del centre, entre professorat i alumnat, i de l’alumnat amb tots els companys i companyes. L’organització de  grups bombolla, els consells de limitar els contactes, els canvis d’horaris, la diversificació d’entrades i sortides (temps i espais) no ajuden. A l’inrevés, dificulten i perjudiquen aquestes relacions tan necessàries.

Quan es reverteixin les mesures sanitàries caldrà tenir-ho en compte, conscienciar-nos de la necessitat de cuidar i cuidar-nos mútuament.

L’augment d’hores en solitud, la no-presencialitat total, les limitacions, la impossibilitat de les abraçades i dels contactes físics han perjudicat la salut mental i física de la comunitat educativa dels diversos centres escolars. Quan es reverteixin les mesures sanitàries caldrà tenir-ho en compte, conscienciar-nos de la necessitat de cuidar i cuidar-nos mútuament.

No dubtem que les mesures s’han dictat amb bona intenció per frenar els contagis de la Covid. Però no podem evitar recordar les imprevisions, algunes degudes al desconeixement dels efectes de la pandèmia, i d’altres, malauradament, a les contradiccions dels polítics i governants, més atents a obtenir rèdits electorals que a la salut de la població escolar i adulta en general. Tampoc podem oblidar el nefast paper de les indústries farmacèutiques, que han posat (i continuen posant) sempre per davant els beneficis econòmics de les vacunes fabricades i no la salut de la població mundial. Unes indústries que han pogut investigar i elaborar les vacunes gràcies a les subvencions de diner públic atorgades pels estats, diners que surten dels impostos que paguem.

Sigui com sigui, als centres escolars s’està vivint un curs acadèmic ple de dificultats. Un curs que ha estat precedit pels darrers mesos del curs 2019-2020 amb els centres tancats, i amb la perspectiva que probablement el proper setembre continuaran les mesures extraordinàries. Per què els governs i les indústries farmacèutiques continuen entrescats  en els seus interessos particulars? Per què no s’avança decididament en el calendari de vacunació i es deixen enrere mesures contradictòries com ara que es pugui anar a Andorra però no a la comarca veïna?

Aquesta vivència de més de dotze mesos consecutius, que previsiblement tindran continuïtat uns quants més, augmenta les incerteses de tothom. Augmenten les angúnies, les pors, les depressions, i disminueixen les ganes de treballar, d’estudiar, d’anar a escola cada dia. Costarà reprendre les actuacions habituals i tornar als nivells d’abans de la pandèmia. No solament en els nivells de coneixement i/o aprenentatge, sinó també pel que fa a recuperar els vincles establerts amb el centre, amb  tutors o tutores, amb companys o companyes, amb les ganes d’aprendre i esforçar-se.

L’alumnat, per edat, pot no ser conscient del tot de la situació i del futur, però d’alguna manera ho percep i ho expressa o s’ho guarda.

L’alumnat, per edat, pot no ser conscient del tot de la situació i del futur, però d’alguna manera ho percep i ho expressa o s’ho guarda. No hi és indiferent: i millor si expressa el seu desconcert. Pot associar vacances amb confinament, per exemple. Amb tot allò de positiu o de negatiu que hi associa, segons les seves vivències. Caldria que des dels centres i des de l’àmbit familiar s’hi dediqués atenció, perquè més endavant pot fer-se evident allò que ara no es nota.

El professorat, com a persones adultes, sí que n’és conscient i per aquest motiu ho pateix més. Per això pot desanimar-se, pot pensar i sentir que no està a l’altura del que se li demana, que no pot fer front amb èxit a les dificultats del dia a dia. Pot tenir angoixa pel fet de relacionar-se poc, de perdre l’escalf de la resta del claustre de l’escola o de l’institut.

Perquè no estem mediatitzats i interactuant amb la natura, sinó amb la pandèmia (provocada per accions irresponsables amb el medi natural), amb les mesures anti Covid, amb les actuacions erràtiques dels estats europeus i mundials. Un món que ens interroga i ens desafia: en les relacions amb la natura, en les relacions amb els altres, en les relacions amb un mateix i també en les relacions amb el misteri, amb allò que ens commou i no acabem de comprendre. És un atreviment fer una analogia amb el text de Freire, però fa pensar com ens ha tocat viure aquests cursos acadèmics i com ens interroga i desafia la situació que vivim a tot el planeta. És certament un misteri, ens commou i no l’acabem de comprendre. Probablement el personal docent és el més afectat, però no podem oblidar totes les persones que treballen a les escoles i participen de les mateixes angúnies i preocupacions, ni dels familiars de l’alumnat, que, des de fora o des de lluny, pateixen d’una manera diferent i potser més solitària.

I, malgrat tot, a tots els centres escolars es va resistint, fent el que es pot i arribant allà on sigui possible.

Amb menys contactes, amb moviments coartats, l’ensenyament perd molt. I, malgrat tot, a tots els centres escolars es va resistint, fent el que es pot i arribant allà on sigui possible. Sense veure’ns les cares senceres, queden les mirades, els ulls, que expressen més que les paraules i permeten mantenir un bon nivell de relació.

La vida al món i a l’escola ha canviat, i això ens obliga a improvisar, a idear, a imaginar per adaptar-nos a la nova normalitat que ens diuen. Amb ganes de transformar-la, també.

La vida al món i a l’escola ha canviat, i això ens obliga a improvisar, a idear, a imaginar per adaptar-nos a la nova normalitat que ens diuen. Amb ganes de transformar-la, també. No oblidem que tot aquest procés llarg i continuat en el temps implica un desgast intel·lectual i emocional molt gran.

Segur que s’aconseguirà superar la pandèmia, segur que s’aprofitarà l’ocasió per continuar transformant l’ensenyament i l’educació del nostre país, però, mentrestant, haurem patit, ens haurem cansat i haurem gastat. Cal parlar-ne, expressar-ho, compartir-ho amb el nostre entorn perquè ens trobem en la mateixa situació vital. 

Que la propera primavera floreixi de debò.

 

Joan M. Girona, mestre i psicopedagog

Abril 2021

 

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!