Monogràfic. Potencial addictiu de l’ús del telèfon mòbil

De fet, des de l’any 2013 l’addicció als vi-deojocs figura a la llista de trastorns que mereixen més recerca de la cinquena edició del manual de trastorns mentals de l’Associació Americana de Psiquiatria, i és a la llista de malalties de l’Organització Mundial de la Salut des de 2019.

L’evolució de l’ús d’Internet i els hàbits d’accés evidencia una nova realitat. Per exemple, l’any 2015 a Espanya es va observar una supremacia clara del telèfon intel·ligent (88,2%) per sobre de l’ordina­dor (78,2%) com a dispositiu per accedir a Internet, sobretot a les edats compreses entre els 14 i els 19 anys. Aquesta evolu­ció es va observar també en la utilització del telèfon, que va superar l’ordinador com a dispositiu d’accés a l’oci, cosa que circumscriu l’hegemonia de l’ordinador a l’àmbit professional i educatiu (Fundació Telefónica, 2016). A causa de la seva popularitat i del fet que es tracta d’un dispositiu relativament nou, el telèfon intel·ligent ha despertat la preocupació pel seu potencial addictiu. Des del nostre punt de vista, la preocupació per l’addicció al telèfon mòbil ha tingut dues onades. En la primera, centrada en el telèfon mòbil no intel·ligent, la preocupació es devia principalment a dos factors: l’import de les factures i l’ús dels missatges de text. L’import de les factures preocupava per­què no hi havia tarifes planes i els usuaris van necessitar un període d’aprenentatge per gestionar l’ús del telèfon. Per la seva banda, els missatges de text permetien expressar emocions de manera espontània, menys invasiva i menys compromesa que el cara a cara. Quan gràcies als sistemes de tarificació es va aprendre a controlar la despesa i semblava que la preocupació es reduïa, es van llançar al mercat els telèfons intel·ligents, i va néixer una nova onada que es preguntava sobre el possible ús addictiu d’aquest aparell, en aquest cas vinculat a l’ús d’Internet en general i d’algunes de les seves aplicacions, com les xarxes socials o els serveis de missatgeria.

A aquesta preocupació cal afegir-hi que els mitjans de comunicació tendeixen a propagar les informacions negatives sobre l’ús del mòbil amb més o menys fonament científic, i se’n fan ressò. Són exemples d’aquestes alertes l’anomenat tecnoestrès, el smombie (una combinació de smartpho­ne i zombi), el fear of missing out (fomo) i la nomofòbia (no-mobile-phone phobia).

Les nostres investigacions consideren encertada la idea que la percepció d’un ús problemàtic del mòbil existeix, i ha augmentat en la darrera dècada. Aquesta percepció sembla fruit de l’accés a Internet, i per tant a xarxes socials i altres aplica­cions. Aquest ús problemàtic és específic i no general, és a dir, depèn de l’activitat concreta que es dugui a terme amb el mò­bil i a Internet. Les aplicacions del mòbil més usades pels joves i adolescents són el correu electrònic i la missatgeria, participar en xarxes socials, escoltar música i jugar a videojocs més o menys simples.

Així i tot, i malgrat l’existència d’aquest ús problemàtic, sembla que el terme addicció quan ens referim al mòbil és un constructe inadequat, perquè, entre altres coses, l’addicció no depèn del mòbil o d’Internet sinó de les aplicacions que s’utilitzin. De la mateixa manera, el que és un problema és apostar, independentment del fet que s’aposti en un casino, des del mòbil o l’ordinador o en un saló de jocs.

En la majoria de casos, l’ús problemàtic del mòbil es fa patent mitjançant qües-tionaris que no s’han validat amb mesures conductuals. Així, s’han publicat moltes escales per avaluar l’addicció als telè­fons intel·ligents, però no se sap si estan referendades objectivament, entre altres factors perquè no es corresponen amb mesuraments objectius de l’ús del mòbil. Aquests qüestionaris permeten detectar una preocupació i una percepció, però en cap cas emetre un diagnòstic clínic. D’altra banda, ens trobem davant l’absència de demanda clínica; en tot cas, s’observen les peticions de pares que consideren que els seus fills adolescents i preadolescents en fan un ús inadequat, però possiblement aquesta situació no és un trastorn mental i s’ha d’abordar des d’una perspectiva exclusivament psicoeducativa.

Acceptar una suposada addicció al mòbil –que, a diferència de l’addicció als video-jocs, no està reconeguda com a tal als manuals psiquiàtrics– implicaria reconèixer com a malaltia una conducta que pot ser excessiva i ocasionar conseqüències nega­tives lleus, però és contraproduent «patolo­gitzar» la vida quotidiana i considerar que els excessos, els mals hàbits de salut i les aficions són una malaltia, sobretot en el cas dels més joves. Aquesta etiqueta els podria acompanyar tota la vida malgrat que no té altre significat que el de tractar-se d’una conducta pròpia d’una etapa evolutiva.

La perspectiva de gènere és important. Les dones fan servir més les xarxes socials i les aplicacions acadèmiques i escolten més música. Els homes juguen més, tant a videojocs com a jocs d’apostes, i con­sulten més pàgines amb continguts per a adults. En qualsevol cas, l’ús problemàtic entre les dones és més elevat, cosa que es pot deure al fet que utilitzen més xarxes socials i al paper que desenvolupen en la comunicació i en l’establiment de xarxes, o a una percepció del sexe femení com a més vulnerable a aquest tipus de problema, tan relacionat amb la comunicació.

Els joves utilitzen el mòbil cada vegada més sovint per consultar Internet i ten­deixen a no distingir entre la plataforma (mòbil, ordinador) i el programa o app. Des del nostre punt de vista, la rapidesa amb què evoluciona la tecnologia ens obliga a canviar constantment les preguntes de la recerca. Una estudiant de quart curs de psicologia, quan se li va ensenyar una dia­positiva d’un telèfon Nokia 3210 original, ens va preguntar: «Però, Xavi… es podia ser addicte a això?» Aquesta pregunta ingènua ens revela fins a quin punt el diagnòstic de les addiccions tecnològiques, i presu­miblement el d’altres trastorns mentals, estan influïts per la cultura.

El que no es pot negar és que el telèfon intel·ligent ha aconseguit que moltes con­ductes siguin més accessibles. Si abans calia esperar a arribar a casa per consultar les xarxes socials a l’ordinador, ara és possible fer-ho immediatament, en una absoluta privacitat i en una gran varietat de llocs. D’alguna manera, es pot comparar el mòbil amb un cigarret. El format cigarret és un producte industrial dels de més èxit, que per preu, disponibilitat, facilitat d’ús, etcètera, ha popularitzat el consum de ni­cotina allà on ni el puro ni la pipa ni el rapè podrien haver arribat. El cigarret, però no és el problema: el problema és la nicotina. És a dir, el telèfon intel·ligent incrementa el risc addictiu d’algunes conductes però no és el problema.

Per tot això, sembla que el més assenyat és orientar i educar sobre els usos inadequats del mòbil, bé pel temps invertit, pel lloc on s’utilitza o per les finalitats a què s’ha destinat, sense caure en l’error de consi­derar-lo una addicció. Una addicció és una malaltia molt greu que no s’ha de confondre amb els mals hàbits (com mossegar-se les ungles), ni tampoc amb excessos o aficions: la nostra mirada necessita adaptar-se al canvi social.

Per saber-ne més

Carbonell, X.; Chamarro, A., i Oberst, U., et al. (2018). «Problematic use of the Internet and smartphones in uni­versity students: 2006-2017».

International Journal of Environ­mental Research and Public Health, 15(3), 1-13.

López-Fernández, O.; Kuss, D.; Romo, L.; Morvan, Y.; Kern, L.; Graziani, P., et al. (2017). «Self-reported dependen­ce on mobile phones in young adults: A European cross-cultural empirical survey». Journal of Behavioral Addic­tions, 6, 168-177.

Panova, T., i Carbonell, X. (2018). «Is smartphone addiction really an addiction?» Journal of Behavioral Ad­dictions, 7(2), 252-259.

Panova, T.; Carbonell, X.; Chamarro, A., i Puerta-Cortés, D-X. (2019). «Specific smartphone uses and how they relate to anxiety and depression in univer­sity students: A cross cultural pers­pective». Behaviour and Information Technology.

Pedrero, E. J.; Rodríguez, M. T., i Ruiz, J. M. (2012). «Adicción o abuso del teléfono móvil. Revisión de la litera­tura». Adicciones, 24, 139-152.

XAVIER CARBONELL
Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació
i de l’Esport. Blanquerna,
Universitat Ramon Llull, Barcelona

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!