Embolica que fa fort! Sexe i gènere a les escoles avui

Ara fa onze anys aquesta revista publicava un número dedicat a la sexualitat que va titular «aprendre a sentir». Hi havia articles que parlaven una mica de tot: d’afectivitat més enllà dels aspectes purament biològics o genitals de la sexualitat, de la vivència social de la masculinitat i la feminitat, del paper de les entitats del lleure en l’educació de les emocions i l’afectivitat, de l’orientació sexual, de la relació afectiva entre docent i discent que implica (o hauria d’implicar) qualsevol procés d’ensenyament-aprenentatge…

 

Embolica que fa fort!

Sexe i gènere a les escoles avui

Iñaki Tofiño

 

Cap d’estudis de l’Institut Bosc de Montjuïc, Barcelona

 

Han passat els anys i molts d’aquells articles segueixen vigents i segueixen essent una lectura profitosa; això podria indicar que res no ha canviat i que estem com estàvem, però permeteu-me que discrepi. Moltes coses han canviat i avui els centres educatius són al centre d’un debat que va més enllà de les escoles i instituts i implica la nostra concepció de ser éssers sexuats en societats. Després hi torno. Abans, però, voldria situar els termes del debat a partir de la definició d’alguns conceptes clau extrets del Vocabulari terminològic LGBT preparat pel Termcat.

 

Els termes del debat

El més obvi i segurament el primer que ens ve al cap és la paraula sexe:

sexe n.,m.

Conjunt de característiques biològiques, especialment de tipus genètic, orgànic i hormonal, sobre la base de les quals s’estableix la distinció entre homes i dones.

La definició indica clarament el lligam amb la biologia, la clàssica pregunta que fa tothom quan algú espera una criatura: és nen o nena? Ens podríem quedar aquí i la cosa seria molt clara. Hi ha homes, hi ha dones i prou, s’ha acabat. A molts els agradaria quedar-se aquí, en aquest terreny conegut, simple, però sabem que la fisiologia humana no és tan senzilla com alguns voldrien. No tot és blanc o negre sinó que hi ha molts matisos de gris i així entrem en el terreny de la intersexualitat:

intersexual n., m.f.

Persona que ha desenvolupat de manera natural característiques físiques sexuals pròpies tant dels homes com de les dones.

NOTA: Actualment es rebutja la forma hermafrodita amb aquest sentit perquè es considera pejorativa i inexacta.

De moment ens movem encara en el terreny de la fisiologia (marcadors biològics que assignen el cos humà a una o altra categoria), però la nota del Termcat al·ludeix directament al debat social i mèdic que darrerament ha provat de rebutjar l’assignació de les persones intersexuals a un o altre sexe i que demana una obertura de ment que vagi més enllà del binomi entre home i dona. De la mateixa manera que es parla sense embuts d’un continuum lèsbic en el cas de les dones, es comença a parlar d’un continuum de gènere per indicar l’experiència de moltes persones que, més enllà de les seves característiques biològiques, es neguen a acceptar la dicotomia home/dona i demanen que aquestes categories s’ampliïn o fins i tot desapareguin.

Aquest debat ens trasllada del món de la biologia al món de la cultura i no podia ser d’altra manera si pensem que qualsevol experiència humana, tota experiència humana, sempre està mediada per la cultura, per les nostres creences, pel nostre entorn, pel nostre marc de referència. Us posaré un exemple. L’experiència ens indica que un organisme necessita alimentar-se per viure. Fins aquí res d’estrany. Mengem i bevem perquè altrament moriríem. Si ens moguéssim sempre en el terreny del que és purament biològic, menjaríem i beuríem qualsevol cosa i en qualsevol moment, però no és el cas, a cap lloc del món. La cultura imposa a aquesta funció biològica tota una sèrie de restriccions i fins i tot arriba a negar-la: mengem a determinades hores, alletem en públic o no en funció de determinades convencions socials, hi ha aliments que es consideren tabú (el porc si som musulmans, la barreja de carn i llet si som jueus ortodoxos, la carn determinats dies de l’any si som catòlics tradicionals, el gos a les cultures occidentals…), hi ha begudes que considerem aptes en uns moments i no en altres i inclús deixem de menjar o de beure per motius religiosos o polítics (dejunis o vagues de fam). Si això passa en el cas d’una necessitat peremptòria com és alimentar-se per sobreviure, com no ha de passar en el cas de la sexualitat?

Habitualment no sabem com són els genitals de les persones que ens envolten, de manera que les societats hem establert una sèrie de codis per distingir en públic els cossos sexuats que no veiem. És el que anomenem rol de gènere:

rol de gènere n.,m.

Conjunt de comportaments i activitats que s’atribueixen socialment a cadascun dels sexes, que és variable segons les cultures.

Si el sexe és clarament biològic, el gènere és un constructe social i cultural que és diferent d’un lloc a l’altre del món. Aquesta distinció és l’eix del debat de què parlava abans. Al llarg dels segles les diferents cultures han consolidat uns determinats rols de gènere, molt lligats al patriarcat, que marquen què han de fer o deixar de fer els cossos masculins i els cossos femenins, els homes i les dones. Sempre hi ha hagut qui s’ha negat a encaixar en aquests patrons, però ha estat durant el darrer segle quan hem vist multitud de moviments socials que han criticat aquestes categories i les han volgut subvertir d’una manera o d’una altra: des del sufragisme, la revolució sexual i l’alliberament de la dona, que es negaven a acceptar els rols tradicionals de mare i esposa i demanaven la igualtat de drets, des del moviment gai i les reflexions sobre les noves masculinitats, que qüestionen la manera de ser home en la societat occidental, i, sobretot, des de la reivindicació del transgenerisme, que nega la suposada equivalència entre sexe i rol de gènere.

Així, avui hem de parlar de dues categories que lliguen biologia i cultura:

cissexual n.,m.f.

Persona que se sent del gènere que li va ser atribuït en néixer segons les seves característiques biològiques.

NOTA: El terme cissexual es contraposa a transsexual.

transgènere n.,m.f.

Persona que se sent del gènere contrari a aquell que li va ser atribuït en néixer segons les seves característiques biològiques o que no s’identifica exactament ni amb un home ni amb una dona, tal com aquests gèneres han estat concebuts tradicionalment.

NOTA: El terme transgènere va néixer als Estats Units cap als anys vuitanta del segle xx com a reacció a la forma d’origen mèdic transsexual, molt vinculada amb les operacions de canvi de sexe, i està relacionat amb la crítica al sistema binari tradicional home-dona. La forma transgènere volia englobar tot el ventall de persones amb identitats de gènere no normatives o que no s’identifiquen amb el gènere que els va ser assignat en néixer segons les seves característiques biològiques.

Aquest ampli ventall de possibilitats ha posat molt nerviosos determinats sectors socials, lligats habitualment a determinades ideologies polítiques o religioses, que no saben o no volen acceptar aquesta diversitat i a qui agradaria tornar a la tradicional dicotomia home/dona lligada a la biologia. Així trobem tot el debat contra el que anomenen «ideologia de gènere», que ha tingut un reflex ben visible en l’autobús de color taronja de l’associació Hazte Oír, que ha recorregut, acompanyat de molta polèmica, la geografia de la Península. Si al principi el seu missatge era clarament imperatiu («Los niños tienen pene. Las niñas tienen vulva. Que no te engañen. Si naces hombre, eres hombre. Si eres mujer, seguirás siéndolo»), després va evolucionar cap a un discurs més reivindicatiu i victimista («Lo dice la biología: los niños tienen pene. Las niñas tienen vulva. No al adoctrinamiento de genero») que ha arribat a tots els centres escolars a través d’un opuscle que anomenen «el libro que no quieren que leas», on s’anima les famílies a denunciar el suposat «adoctrinament sexual» que rep l’alumnat a les escoles.

De la mateixa manera que les xarxes socials van reaccionar amb humor a través de mems que feien burla de l’autobús, les autoritats de diferents comunitats i municipis s’han negat a acceptar la presència del vehicle i el seu missatge. I és que el que vol aquesta gent va més enllà de la denúncia de la suposada «ideologia de gènere» i reclama el silenci i la discriminació no només del transgenerisme sinó també de les diverses orientacions sexuals:

orientació sexual n., f.

inclinació sexual n., f, sin. compl.

Tendència d’una persona a sentir atracció sexual per les persones del seu mateix sexe, de l’altre sexe o de tots dos sexes.

NOTA: L’homosexualitat, l’heterosexualitat i la bisexualitat són orientacions sexuals.

Malgrat el seu suposat determinisme biològic, sexe, gènere i orientació sexual no van necessàriament de bracet. És cert que en la majoria de casos un determinat sexe (masculí, per exemple) va lligat a una determinada expressió de gènere (home que porta pantalons en públic) i a una orientació sexual (home que desitja dones), però això no és sempre així. Hi ha dones biològiques que viuen com a homes en societat i que estimen les dones, homes biològics que estimen dones però es neguen a exercir una masculinitat tradicional, dones que estimen altres dones… Qualsevol combinació és possible! Aquesta diversitat no ens hauria de posar nerviosos ni ens hauria de fer por sinó que hauria de ser celebrada com a quelcom profundament humà, interessant i enriquidor.

 

La situació als centres docents

Per sort, al nostre país les autoritats educatives han entès la necessitat de visibilitzar i donar veu a aquesta diversitat, i han generat tot un marc de referència per protegir els menors i per educar en el respecte. Així, els Documents per a l’organització i la gestió dels centres (les instruccions d’inici de curs que els docents utilitzem com a referència de funcionament cada any escolar) indiquen enguany en parlar de la convivència i clima escolar que en el procés educatiu, els centres han de garantir especialment:

la promoció d’un llenguatge verbal i gràfic que tracti equitativament ambdós sexes,

l’ús no sexista dels espais educatius del centre,

la utilització de llibres de text i materials didàctics i curriculars que promoguin un tracte no sexista,

la incorporació als continguts curriculars de la perspectiva de gènere, dels sabers de les dones al llarg de la història i de les tasques de cura envers les persones i els espais indistintament per part d’ambdós sexes,

l’orientació professional i acadèmica no estereotipada i sense discriminacions sexuals ni socials,

la constitució d’un entorn amable i segur perquè tant els alumnes com els professors puguin viure de manera natural la seva orientació sexual, identitat de gènere o expressió de gènere.

Aquests objectius, recollits en el Pla per a la igualtat de gènere del sistema educatiu, aprovat pel Govern el 20 de gener de 2015, haurien de ser la guia que marqués la tasca docent a les aules. No cal ser una persona transgènere, ni gai ni lesbiana per treballar el tema, de la mateixa manera que no cal ser dona per treballar la igualtat de gènere ni cal ser negre o estranger per lluitar contra el racisme o la xenofòbia. Amb tot, també haig de dir que de moment no soc gaire optimista al respecte.

Si ens guiem pels testimonis recollits per Eloi Biosca (2016) al seu llibre Respostes davant el repte i el risc de ser docent i LGBT, veurem que molts professionals de l’ensenyament senten que han de caminar per una corda fluixa penjada sobre el buit i sense un entrenament previ quan s’enfronten als reptes que planteja la visibilitat de la diversitat sexual. En el cas de la majoria, la resposta és que «no és la seva feina» perquè el que han de fer és transmetre continguts o ensenyar competències, i en el cas dels docents lgbt hi ha la por a «exposar-se massa» i a patir rebuig o discriminació. Evidentment no es pot obligar la gent a fer allò que no vol fer, però em sembla que la tasca docent exigeix empatia i valentia. No podem educar ciutadans sense sentir empatia per nosaltres mateixos i per l’alumnat; com deien Montserrat Argilés i Domènec Bañeres el 2006, «hem de servir-nos de l’afectivitat i dels sentiments si volem aconseguir una suficient autoconfiança i autoestima que permeti al jove la possibilitat d’anar formant la seva personalitat, la seva capacitat de relació i un creixement personal global». S’imposa, doncs, la reflexió sobre qui som com a persones, sobre com ens presentem al món i a l’aula, i l’empatia i l’afecte cap a un alumnat que demana, exigeix, respecte per la seva diversitat.

A banda, com diu Jaume Josa, «educar no és fabricar galetes». No treballem en una cadena de producció on cada dia és igual a l’anterior i al que vindrà. Som persones que tractem amb persones i la nostra pràctica ha de ser reflexiva i valenta. Reflexiva per conèixer-nos i conèixer el nostre alumnat i valenta per no tenir por de sortir del motlle. Si volem ciutadans conscients i crítics hem de començar sortint nosaltres mateixos de la closca, de la nostra zona de confort. Potser aquest és un dels reptes més importants dels docents del segle XXI.

 

Per saber-ne més

Biosca, Eloi. Respostes davant el repte i el risc de ser docent i LGBT. Barcelona: Bellaterra, 2016.

Breu, Marta. Vocabulari terminològic LGBT (lèsbic, gai, bisexual i transgènere) [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2013. (Diccionaris en Línia)

<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/164/>.

Josa, Jaume. Educar no es fabricar galletas. Madrid: De buena tinta, 2011.

Relacionats

Subscriu-te al nostre butlletí!
Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Escoles/Universitats amigues
Ets un centre educatiu que vol participar i cooperar amb equips de mestres compromesos amb la millora de l’educació a Catalunya?
Associa't i forma part de la xarxa!

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Escoles/Universitats amigues

Ets un centre educatiu que vol participar i cooperar amb equips de mestres compromesos amb la millora de l’educació a Catalunya?
Associa't i forma part de la xarxa!