Monogràfic. Possibilitats del joc i l’esport per reformar la societat

Norbert Elias (1992) ja destaca la importància de l’esport per tal de poder conèixer la societat. Inclús es pregunta pel fet que l’esport sigui practicat per moltíssima gent, tant de manera activa, és a dir practicant-lo, com passiva, mirant i consumint els esdeveniments esportius. Destaca a més el fet originàriament violent de moltes d’aquestes activitats, jocs, passatemps… i que gràcies a la reglamentació, sensibilització i, en definitiva, la civilització s’esportivitzen i passen a ser un element més de la societat. Per tant, el fet que s’elaboressin reglaments per eliminar la violència sembla un fet positiu i en el qual l’esport va ajudar a la convivència de la societat. En ple segle XXi, però, aquesta pacificació dins del camp sovint no es relaciona amb el que passa fora del terreny de joc —violència del públic, grups o aficions radicals, mitjans de comunicació i tertúlies agressives…—. Totes aquestes qüestions que embolcallen el món esportiu són bàsiques per entendre la societat.
En aquest cas, fixem l’atenció en els infants i els adults. Com molt bé deia Jorge Wagensberg, els jocs del nen i el joc dels goril·les són sovint indistingibles. Analitzant aquests orígens lúdics, com ja feren Huizinga o Caillois, comprovem que el joc és innat a l’ésser humà. Però a diferència de la resta de les espècies animals, els humans… seguim jugant quan som adults. Només per aquest fet cal prendre en consideració el joc. I és que sovint se l’ha infravalorat per ser divertit, emocional i semblar que no implicava un treball cognitiu en una societat més intel·lectual que física i que ha deixat el cos apartat i en un segon pla. Esdevé així un element que ens acompanya, des del naixement —jocs, per exemple, cantats de bressol—, fins a la mort —amb jocs ben pausats, de taula sovint, quan l’ésser humà ja no pot moure’s—. El joc així esdevé, principalment, un element per a la socialització. I més encara quan es regula, es normativitza, i acaba convertint-se en esport. I és que l’ésser humà necessita relacionar-se, que no vol dir cooperar ni actuar amb bons valors en tots els casos —dins l’element socialitzador esportiu apareixen també les baralles, les discussions, els crits…—.
Per tant, de la mateixa manera que Norbert Elias, i com ja analitzaren Buitendijk, Claparède, Bovet, Carr, Groos, Hall, o Spencer, cadascun des del seu punt de vista, no es pot tractar el joc —ni l’esport— de forma aïllada. I com ja feu notar Elschenbroich (1979), el joc, el jugar i les joguines prenen sentit en el seu context, en el sistema de relacions amb el qual estan immersos. Per aquest motiu no es pot parlar d’un joc o d’un esport en si. I és que apareixen diferents significats, diferents normatives, diferents simbolismes, diferents maneres de practicar l’activitat… segons la societat, el poble, el territori on es desenvolupa.
Si ens referim, però, al moment de màxim joc, aquest és el de l’etapa de la infància. I dins d’aquesta etapa apareixen els centres educatius, llocs en què els alumnes passen gran part del temps. Així, ens preguntem: per a què poden servir el joc i l’esport a l’escola? En quin grau són elements socialitzadors? Com s’ha d’enfocar la pràctica ludicoesportiva en les institucions escolars?

L’esport i el joc a les institucions escolars
En general, esport i joc han estat presents en diferents moments històrics educatius i s’han utilitzat amb diferents finalitats. Pensant en la Grècia antiga, ja es veu en l’educació tot un treball i un entrenament corporals i competitius. No els podríem anomenar esportius, però tanmateix reuneixen moltes de les característiques essencials esportives. A la vegada, l’aparició d’aquest fet lúdic i competitiu es fa palès també en altres àmbits. Així, per exemple, Plató utilitzava el joc per a l’aprenentatge de les matemàtiques, però també el tractaren i l’utilitzaren com a recurs Horaci, Quintilià, Vittorino da Feltre —a la Casa Giocosa—, Joan Lluís Vives o Montaigne. Inclús Martín Sarmiento, al segle Xviii, el proposava per tal d’evitar l’ensenyament memorístic. Ens preguntem així fins a quin punt «s’esportivitza» l’educació amb aquests recursos. En aquesta línia, aquest nou concepte de ludificació té uns orígens remots i, en definitiva, no són tan nous. I menys quan pensem en les propostes escolars de finals del segle XiX i inicis del segle XX. En aquesta idea, és destacable l’ús d’aquests recursos per figures com Ovide Decroly, Friedrich Fröbel, Maria Montessori, Pedro de Alcántara García, Francisco Giner de los Ríos —i la Institución Libre de Enseñanza (ILE)— o el pare Andrés Manjón i les escoles de l’Ave María. I a Catalunya apareix també tot un moviment escolar actiu i renovador, que té en el joc i els esports el seu pilar fonamental. Destaquen noms com els següents: Hermenegild Giner (1847-1923), Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909), Rosa Sensat (1873-1961), Joan Palau Vera (1875-1919), Joan Bardina (1877-1950), Herminio Almendros (1878-1974), Josep Estalella (1879-1938), Josep Elías (1880-1944), Pau Vila (1881-1980), Manuel Ainaud (1885-1932), Alexandre Galí (1886-1969), Albà Rosell (1881-1964), Leonor Serrano (1890-1942), Ventura Gassol (1893-1980), Artur Martorell (1894-1967), Emili Mira (1896-1964) o Pere Vergés (1896-1970).
La utilitat, i els beneficis, per utilitzar l’esport i el joc era, per part dels mestres, ben conscient: facilitava la socialització, permetia potenciar la cooperació, també ajudava en la iniciativa individual, permetia —en la línia de Norbert Elias— rebaixar la violència, era d’utilitat per a tot un treball eticomoral i de respecte per les normes i pels companys, potenciava una integració o inclusió de tothom, era el punt d’inici per a diversos treballs intel·lectuals… De tota manera, analitzant totes aquestes propostes i comparant-les amb el joc i l’esport a l’escola al s. XXi sembla que hi ha hagut una alteració d’aquesta filosofia inicial.
Quina és així la finalitat de l’ús del joc i l’esport a les escoles i els instituts avui dia?
Evidentment en un primer pensament apareix l’aprenentatge des d’una vessant de l’esbarjo, de l’oci, de la diversió. Però entrant una mica més a fons es comprova que sovint la pràctica esportiva i lúdica estan mancades d’un rerefons pedagògic humanista, com passa també ben sovint a les aules teòriques, amb aquestes activitats ludificades, jugades, tecnologitzades… I és que l’aprenentatge dels principals conceptes ètics, morals, de respecte… de fer ciutadans verdaders i crítics no apareixen gaire sovint. I el mateix passa en la pràctica esportiva escolar. Sembla, doncs, que el model capitalista i consumista ha penetrat a les institucions i el joc, i l’esport és ben freqüentment utilitzat per veure qui ressalta més i en què i, en definitiva, per anar seleccionant gradualment els alumnes més òptims en cada moment. Així mateix, sovint aquestes pràctiques ajuden a afavorir les propostes i actituds consumistes que la societat va imposant —un exemple clar seria la potenciació a l’escola d’esports mediàtics i la no-reflexió del seu sentit—. Tot el que s’ha dit es veu exemplificat amb diferents successos que els docents es troben en el seu dia a dia:
a. Vestimentes dels alumnes, com el calçat esportiu d’alta gamma que és el que anuncien o porten els seus ídols. b. Actituds esportives que es potencien des dels mitjans de comunicació: escopir a tot arreu i a tothora, celebrar els èxits amb faltes de respecte pel rival i de la mateixa manera com ho fan els ídols —ja siguin gols aconseguits en una situació esportiva, però també en altres situacions diàries del centre educatiu—, imitar els gestos corporals d’aquests ídols que apareixen als mitjans, queixar-se, discutir agressivament i enfrontar-se davant qualsevol decisió arbitral —qui diu decisió arbitral diu una situació per a l’alumne que ell no troba correcta o justa, com una expulsió de classe o suspendre un examen…—, etc. c. Monopolització de l’esport de masses en la vida diària de l’alumne, és a dir, aparició del futbol en quasi tots els moments del dia i amb els mitjans de comunicació com a principals transmissors.
És evident que és impossible aïllar-se de la societat —i que tampoc seria positiu, ja que al cap i a la fi les relacions humanes i l’entorn són una de les essències de la societat—, però des del món escolar és possible regular aquesta situació consumista i utilitarista. Per tant, sembla que hauria de ser un eix essencial en els projectes pedagògics dels centres pal·liar aquests models que s’allunyen de les finalitats que hauria de tenir l’escola, i també l’esport.
Ja hi ha diversos centres —cada cop més— que progressivament van incorporant propostes crítiques, humanes i que ajuden a construir una societat millor. En aquest cas, l’esport i el joc és i ha de ser benvingut. Ens referim a propostes per potenciar la inclusió de tothom, per promoure un consum responsable, per afavorir la sostenibilitat o per oferir un respecte mutu de tots i per a tothom. I tot i que en línies generals es pugui tractar aquesta problemàtica des de diversos camps, tal com proposen Carr i Kemmis l’element més important per a aquest canvi educatiu serà el docent, el qual esdevé el transmissor últim entre els coneixements, els valors i l’alumnat. Per aquest motiu, caldrà analitzar la manera en la qual el professorat utilitza l’element lúdic i l’esport a l’escola.

L’esport, el joc i la funció del docent
Davant d’aquests temps incerts, tant pel que fa a la societat com a l’educació, el docent ha de tenir un paper actiu en la transmissió de valors. I l’ús de l’esport i del joc pot ser una eina favorable a aquesta filosofia pedagògica. Per tant és només el professor el que farà que el joc, l’esport i qualsevol activitat sigui significativa per als seus alumnes, és a dir ètica, educativa, crítica, reflexiva… I és que potser cal perdre molt el temps i entretenir-se en l’acció de jugar, en el fet de competir, en una societat on es fa tot ràpid, es vol guanyar temps, aprofitar-lo… Sembla que una tasca del docent podria ser la d’ensenyar a gaudir del temps, a esplaiar-se, a entretenir-se… i és que, quan ho fem, com diria Walter Benjamin, integrem més el que estem analitzant i, per tant, ho coneixem amb més detall i millor. Per tant, en l’acte esportiu, en la competició, en les situacions que apareixen dins del joc —també dins l’aula—, sembla pertinent que caldria, abans o després de l’acte en si, discutir-se, criticar-se, parlar-ne, valorar-ne les repercussions… sempre amb una participació activa de l’alumnat per tal que es pugui analitzar i autoanalitzar sobre tota la seva forma d’actuar.

Lloc que ocupava el joc en el model pedagògic de Pere Vergés.

Així, davant d’un món tecnològic, ràpid, amb multitud d’estímuls, reclamem una funció del mestre de tranquil·litat, d’entretenir-s’hi, de donar voltes a un mateix tema, a una mateixa idea, de veure-li els diversos punts de vista… En definitiva, reclamem una pedagogia lenta, és més, una pedagogia ludicolenta. Per tant, esport, joc i educació haurien d’anar en aquesta línia, i el professor hauria de transmetre aquest ideari podríem dir-ne humanista.

Idees i reflexions per a pràctiques ludico- esportives ètiques, socialitzadores i crítiques
En l’àmbit de l’educació física, potser la matèria en la qual l’element ludicoesportiu hi és amb més presència, les propostes que tendeixen a promoure valors que sembla que no estan a l’ordre del dia però que permeten humanitzar l’educació, creiem que són essencials. A tall d’exemple —i per orientar la funció del docent—, volem fer referència a diferents actuacions i propostes que ja es duen a terme, però que caldria ampliar:
a. Adaptació de l’esport de masses a partir d’un reglament alternatiu que potenciï uns bons valors eticomorals. Pràctica de jocs tradicionals, oblidats o quasi oblidats, amb la idea de recuperar i mantenir la memòria històrica (Brasó-Rius i Collell, 2016; Brasó-Rius i Torrebadella-Flix, 2015).
Per exemple, a partir de llibres de folkloristes —com Joan Amades, per exemple—, o del diàleg entre els avis o gent gran i els nens. I és que hi ha jocs que els nens desconeixen: el joc del rescat, la xarranca, picar cromos, el joc de l’assalt, els jocs amb bales, el set i mig… Fent aquestes tasques simples ja estem ajudant a mantenir o recuperar o redescobrir la memòria històrica.
b. Reglamentar i institucionalitzar els jocs tradicionals —en la idea de Pierre Parlebas—, o proposar esports minoritaris, perquè els alumnes descobreixin noves formes d’oci.
c. Elaboració de propostes ludicoinclusives per a diferents tipus de ciutadans. Ens referim a propostes no simplement d’integració, sinó de cooperació i inclusió entre tot l’alumnat, també els qui pateixen algun trastorn, alguna disminució i que sovint queden apartats del món educatiu, amb simples i insuficients adaptacions curriculars.
d. Actuacions lúdiques per tal d’integrar els ciutadans nouvinguts i transmetre així la cultura, la tradició… però també rebre-la, per tal d’integrar noves cultures, en la idea d’entendre el fet cultural com un constant canvi a partir de diferents influències, de la gent que arriba, de la gent que se’n va i de la gent que es queda en un territori.
e. Jocs i esports per tal de promoure una coeducació al cent per cent real, analitzant els diversos micromasclismes, per exemple, que la societat, l’alumnat i el professorat —sovint sense voler-ho— promouen.
f. Jocs i esports que s’apartin del joc o esport consumista, potenciant, per tant, un consum de pràctica responsable i ètic.

Els escacs a l’escola, com a joc educatiu, en el model de Vergés.

I en un àmbit més teòric —menys motor—, com són la majoria de matèries escolars, a més de tendir a les idees descrites anteriorment, es proposen aquelles tasques lúdiques que, a més de l’aprenentatge de determinats continguts curriculars, potenciïn i analitzin diverses maneres d’actuació: cooperativa, sostenible, eticomoral, responsable… Per tant, el joc en si és evident que no fomenta cap tipus de valor ni permet millorar, ni empitjorar, una societat. És el docent el qui li pot donar —i li ha de donar— aquest caràcter crític, solidari, cooperatiu, ètic… per aconseguir potenciar una verdadera ciutadania, de bones persones. I sent conscients que hi haurà continguts que caldrà tractar per tal de poder sobreviure en una societat econòmica, aquest fet no eximeix de promoure una educació també alternativa i crítica. Al cap i a la fi, si l’escola i els instituts no fan reflexionar ni critiquen el món ni les injustícies ni el sistema jeràrquic ni l’ordenació econòmica… qui ho farà?

Per saber-ne més
Brasó-Rius, J.; Collell-Colomer, X. (2016). «El joc popular de la xarranca: Estudi a través dels llibres i del folklore català: Possibles aplicacions en l’àmbit escolar». REIRE: Revista d’Innovació i Recerca en Educació, 9 (2), 82-105. DOI: 10.1344/reire2016.9.2926.
Brasó-Rius, J.; Torrebadella-Flix, X. (2015). «Anàlisi i classificació dels jocs de la infància de Joan Amades en funció de la seva lògica interna i del gènere dels practicants (16741947)». REIRE: Revista d’Innovació i Recerca en Educació, 8 (2), 18-42. DOI. 10.1344/reire2015.8.2822.
ElschenBroich, D. (1979). El juego de los niños. Madrid: Zero.
Elias, N. (1992). Deporte y ocio en el proceso de civilización. Mèxic: Fondo de Cultura Económica.

JORDI BRASÓ
Professor de la Facultat d’Educació
Universitat de Barcelona
jbrasorius@ub.edu
SERGI ESCRIU
Professor del Cicle Formatiu en Ensenyament i animació socioesportiva.
Institut Agustí Serra i Fontanet, Sabadell (Vallès Occidental)
sescriu@asesport.cat

Associa't!

Encara no ets sòcia de Rosa Sensat? Ara i fins a l'Escola d'Estiu ampliem la quota jove fins els 30 anys. Associa't i matricula't a qualsevol formació per només 70€!
Fes-te'n ara!