Antoni Tort Bardolet
Professor de Pedagogia Universitat de Vic
Aquest any se celebra el cinquantenari del maig francès, la revolta d’estudiants a París. No és l’únic aniversari relacionat amb el 1968, en què que el món va ser sacsejat per fets de pes. Com l’esperançadora «primavera de Praga», que volia transformar el socialisme d’estat en una proposta política positiva i humanitzadora. L’intent va ser liquidat pels tancs russos entrant a la capital txeca a l’estiu. A finals de gener també començava l’ofensiva del Tet en què l’exèrcit del Vietnam del Nord i la guerrilla del Viet-cong varen canviar el curs d’aquella guerra. Entre abril i juny, eren assassinats als Estats Units Martin L. King, líder de la lluita contra el racisme, i Bob Kennedy, quan s’encaminava cap a una clara victòria presidencial. Ací el franquisme seguia, per bé que cada vegada més contestat. El 68 se celebrava l’Any Fabra. Aquest any 2018 es torna a celebrar, en el 150è aniversari del naixement del lingüista i si l’article 155 no ho impedeix.
Però tornem al maig francès. En parlo ara, en aquest número de la revista de març/abril, pensant en un comentari del filòsof André Glucksman que assenyalava que el Maig del 68 no va posar en crisi l’escola, sinó que va ser la crisi de l’escola el que va dur al Maig del 68. No sempre es mira així, i val la pena entendre que la foguerada als carrers parisencs s’explica per uns processos anteriors i unes inquietuds al voltant de la generalització de l’ensenyament, de la fi de les funcions que l’escola havia dut a terme fins llavors de manera prou ajustada a les necessitats del sistema: la reproducció, la classificació i la selecció per mèrit d’aquells que no formessin part de les classes acomodades. La crisi del sistema educatiu esdevenia, valgui el joc de paraules, sistèmica. El malestar ja hi era abans de maig.
Les institucions (les escoles, els hospitals, el treball…) passaven a ser objecte d’anàlisi. La psicoteràpia institucional obria un camí de renovació contra la burocratització d’un món aïllat com eren els hospitals psiquiàtrics. Inevitablement, els terapeutes es troben amb els educadors: «Necessitem», escriu René Loreau, «una escola amb bona salut mental, que tingui cura d’ella mateixa i que cuidi les seves relacions humanes, que respecti decididament la democràcia dels aprenentatges, i que ensenyi en el respecte a les heterogeneïtats. Això és possible. Ho hem vist. Es pot trigar més a l’inici, però a la fi desperta el desig d’escola, la qual cosa, avui, és gairebé un miracle». Als seixantes, per exemple, joves mestres dissidents del moviment Freinet de la regió de París afrontaven la necessitat de repensar la institució educativa, lluitant contra el que ells entenien com l’alienació de l’alumnat i l’alienació del mestre en un sistema escolar autoritari on la suposada transmissió de coneixements sovint era un mer instrument de perpetuació dels poders establerts. És el naixement de la Pedagogia Institucional, un moviment que qüestiona una escola convertida en escola caserna i en una màquina d’expedir diplomes. La crítica es concentra sobretot en l’ensenyament secundari i en la universitat.
Per a alguns dels autors d’aquell moviment, com Fernand Oury i Aïda Vasquez, es tractaria d’anar substituint l’acció permanent i la intervenció del mestre per un sistema d’activitats, de mediacions diverses, que asseguressin de manera continuada l’obligació i la reciprocitat dels intercanvis, en el grup i fora d’ell. Per a Michel Lobrot es tracta de posar en mans dels alumnes tot el que és possible, no allò que no depèn del docent ni dels seus alumnes, sinó el conjunt de la vida, les activitats i l’organització del treball a l’interior d’aquest context. Es parla d’autogestió educativa i d’emancipació. És un dels corrents profunds que conflueixen al maig francès, que ja venien de lluny i que seguiren després. En parlem ara i en seguirem parlant.
