Una conversa amb Xiula, estrelles musicals de l’acte de cloenda

El grup musical Xiula posarà el punt final a les dues setmanes que ha durat la 56a Escola d’Estiu de Rosa Sensat. Ho farà a les 19.30 durant l’acte de cloenda que se celebra aquesta tarda al Pati de les Dones del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

Xiula és l’experiència única d’animació musical que treballa per crear espectacles que animen a qualsevol públic, compost per en Jan Garrido, en Rikki Arjuna, l’Adrià Heredia i en Marc Soto. La cançó que sonarà aquest divendres és Mirada estràbica, nascuda de l’experiència personal i que parla de la diversitat i la integració.

  • Quina és la vostra motivació per escriure música per a nenes i nens?

Té molt a veure amb el nostre perfil d’educadors, ens interessa observar fins a quin punt la música pot transformar. Vèiem que era un camp en el qual hi havia molta feina, molt a fer, molt a experimentar. Cada dia podem anar creant coses noves en el món dels nens i nenes que es va renovant constantment, que són el públic que escolta música ara i l’escoltarà en el futur.

  • I les vostres cançons són a la vegada escoltades pels pares i mares, com es pot convertir la música en un element transmissor tan potent?

D’una banda, nosaltres creiem molt en la música que fem, ens agrada, ens ‘enxixa’, per tant entenem que pot agradar-li a qualsevol adult. D’altra banda, està feta des d’una perspectiva que pot agradar a nens i nenes. Quan s’ajunten els dos factors és més fàcil que sigui una eina transmissora de valors, perquè quan l’adult veu que al seu fill o filla li interessa i l’infant veu que a l’adult també l’apassiona, aconseguim que la música es converteixi en un instrument molt potent.

  • Com va ser per a vosaltres escriure i tocar la cançó Mirada estràbica?
Està feta des de la senzillesa i des de la veritat. No era un tema que tinguéssim una predeterminació amb ell, que fos ‘superrellevant’ o que es convertís en un hit.
Aquesta proposta la volíem treballar amb la Clara Peya, perquè sabíem que era un tema que li tocava de ple, teníem ganes de fer-ho amb ella i el seu piano.
És una cançó feta amb tota la simplicitat del món: parlar de nens i nenes i les seves característiques, de manera normal i planera.
Una cançó que en Rikki Arjuna va escriure ràpidament i amb la qual va trobar la necessitat de parlar de la seva filla i la malaltia que té. Es va convertir en un tema molt personal. Suposo que en ajuntar aquesta senzillesa i veritat que venia d’ell, vam fer que tingués un factor emocional que toca, toca bastant.
  • Com és de necessari educar encara en els valors de la tolerància i les identitats, tenint en compte els fets ocorreguts recentment?
El que ha passat en els últims dies, i que no deixa de passar, és en gran part el reflex de qui som: encara molta por, molts prejudicis, molt jutjar el que fa l’altra. Sí que és cert que quan treus això t’adones de la importància de seguir educant en la pròpia identitat, en trobar-te bé amb tu mateix, en poder sentir-te lliure per ser qui ets.

Una cosa tan elemental com aquesta l’hem de seguir educant, l’hem de seguir cantant i l’hem de seguir ensenyat per poder tenir una societat una mica més oberta i diferent.

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!