L’Assemblea de Dones d’Ensenyament, formada per mestres i professores feministes, el curs 1987-88 vàrem publicar, en ocasió del 8 de març, un pòster que reproduïa un full de llibreta on escrit amb lletra d’alumna es llegia el següent decàleg:
No som aquí per a ser educades com a mares, mestresses de casa o esposes.
Volem que a les classes es parli de dones i també en femení: som alumnes, delegades, voluntàries, professores.
No al sexisme dels llibres de text, exercicis i assignatures.
Volem que no ens molestin amb comentaris sobre el nostre cos, la manera de vestir, què fem, amb qui anem.
Rebutgem la violència contra les dones i l’agressivitat en general.
Volem ser respectades, no protegides, rebutgem l’autoritarisme i el paternalisme, que ens fa dèbils i insegures.
Volem una afectivitat i sexualitat pròpia, lliure, satisfactòria, no submisa, no servil, no depenent.
No acceptem el paper que la societat ens imposa: rebel·lem-nos.
En reproduir aquest decàleg, la meva proposta és oferir-vos l’oportunitat de contrastar les reivindicacions de més de trenta anys enrere amb la situació actual als centres educatius per fer veure com és de llarg i lent el camí cap a la coeducació. Per això, plantejo amb la perspectiva actual i com a professora una sèrie de preguntes en paral·lel a cada una de les peticions del pòster.
Quines són les expectatives per a les nenes pel que fa a una formació professional no estereotipada? Com valorem el treball de cura? Com treballem la corresponsabilitat en els treballs de cura?
Està garantida als nostres centres i als nostres materials la presència del femení en tot tipus de discurs lingüístic i icònic?
Són androcèntrics els continguts de les assignatures i dels materials escolars? Hi ha presència dels sabers femenins? Oferim models positius de dones en tots els àmbits? Mostrem les aportacions de les dones a la societat?
Com presentem críticament la diversitat de cossos, de gustos, d’opcions més enllà dels estereotips socials i sobretot més enllà de la publicitat i dels mitjans de comunicació?
Com prevenim i aturem la violència entre iguals i la de la jerarquia de les persones adultes? Com ho fem per a no revictimitzar?
Apoderem les nenes i noies de manera que tinguin una autoimatge i autoestima positiva? La dignitat i la llibertat de les nenes, noies i dones és reconeguda i respectada?
Hi ha formació afectivosexual als centres escolars en totes les etapes i dins del currículum més enllà de l’heterosexualitat normativa?
Com ens organitzem per a plantar cara al patriarcat i educar per a un altre món possible igual i just i feliç per a totes i tots?
Ah, i no oblidem que la Coeducació és l’Educació!
Mercè Otero Vidal | Catedràtica de Llatí, Professora de llengües clàssiques i crítica literària. Activista del moviment feminista, especialista en coeducació.
