Cristina Vallès: “La mort real gairebé ha desaparegut de la vida dels infants.”

La pandèmia i la seva gestió han posat en relleu un tema que fa anys que les expertes demanen: la necessitat de parlar de la mort i que entri a les aules amb normalitat. Els processos de dol en confinament i la impossibilitat que en molts casos han tingut els familiars d’acomiadar-se d’un ésser estimat han marcat un punt d’inflexió en la percepció que fins ara teníem els adults de la pèrdua i els processos de comiat.

Tot i això, la majoria d’especialistes assenyalen que aquest fet que tant ha costat d’acceptar als adults és la normalitat per a la majoria d’infants, a qui no es prepara, educa ni ofereix la possibilitat de conèixer i parlar de la mort.

Cristina Vallès és membre de l‘Associació pel Dret a Morir Dignament, i amb diverses de les seves membres, ens acompanyaran durant la 55a Escola d’Estiu per abordar la mort des de múltiples vessants i començar a treballar per normalitzar un fet que sorprenentment, ha esdevingut un dels últims tabús a trencar a les escoles i instituts.

 

Vosaltres feu el que s’anomena “pedagogia de la mort”? Com enfoqueu la formació de l’Escola d’Estiu?

Treballem sobretot el concepte de la mort des de la part preventiva, no només del dol. Creiem que la mort ha de ser una cosa que entri a l’escola sense cap mena de tabú igual que en altres moments han entrat altres temes com el sexe, per exemple. N’hem de poder parlar perquè en el moment històric que estem vivint, la mort real gairebé ha desaparegut de la vida dels infants. Tenim la mort virtual (videojocs, programes televisius, pel·lícules…) però la mort real, que abans estava a casa perquè els avis hi morien i es compartia tot el procés d’enterrament i comiat, aquesta mort més propera ha desaparegut del tot de les seves vides.

Això que tant ha desesperat als adults durant la pandèmia passa habitualment als infants.

Això que tant ha preocupat els últims mesos, que és que les famílies no s’han pogut acomiadar de les persones grans que han mort, és el que els passa a la majoria d’infants avui dia: els hi desapareixen els avis. Van a les residències o hospitals però els nens i nenes no hi tenen entrada i de sobte la persona desapareix. Això que tant ha desesperat als adults durant la pandèmia els passa habitualment als infants. Per això creiem que la mort ha d’entrar com una part més del cicle de vida. S’ha de normalitzar, no pot ser que sigui un trauma o que en aquest moment hi hagi tants dols traumàtics.

Vivim d’esquena a una de les coses més certes i conegudes per tothom com és el fet que tothom morirà?.

Del tot d’acord, hem d’entendre que la mort és una cosa que tenim com a éssers vius, no podria ser que hi fóssim tots. Si no ens moríssim mai, tindríem una població sobredimensionada. Som uns éssers que hi som durant un temps, que deixem la nostra petjada en la gent a qui estimem i que ens ha estimat i que després morim i donem joc a què altra gent hi entri. Formem part del cicle de vida de la natura.

El que intentem és treballar la part de pedagogia prèvia a la mort.

Obres presents a la mostra “La mort digna i il·lustrada”

 

Com ho treballeu?

Treballem la part de pedagogia prèvia a la mort. Ho farem sobretot a través de la literatura i de l’art. De la literatura en concret, a partir dels llibres il·lustrats (que no només són per a nens petits, sinó que és un tipus de literatura que es pot treballar des d’infantil fins a secundària.) Depèn de les edats es fa una feina o altra. El treball que es fa amb infants d’infantil, per exemple, és lent, perquè hi ha moltes coses a mirar, comentar, descobrir…

A secundària, si treballem una novel·la, per parlar-ne amb l’alumnat, cal  deixar temps per llegir-la prèviament, però amb el llibre il·lustrat el treball és més immediat i pots introduir el tema molt fàcilment. També fem molta feina a partir d’imatges de l’exposició  “La mort digna i il·lustrada” en què tot un seguit d’artistes molt joves ens van cedir la seva obra, totes elles amb l’ítem comú d’expressar “què és per a tu la mort digna”. A partir d’aquestes il·lustracions, plantegem tot un seguit de propostes didàctiques, d’observació, de relació amb el tema, de quines emocions ens provoca… per treballar el tema de la mort.

Hi ha una pregunta que fa riure molts als infants si la planteges, i és: què passaria si cap ocell es morís?

Sempre diem que el tema ha d’estar inclòs als currículums, això seria l’ideal, que no fos un bolet que necessita que una especialista vagi al centre, sinó que hauria de ser una cosa quotidiana com molts altres temes. 

Quan parlem, per exemple, del cicle de la vida d’una gallina, en general parlem del naixement, creixement, reproducció però difícilment parlem de la mort.  Hi ha una pregunta que fa riure molts als infants si la planteges, i és: què passaria si cap ocell es morís?

Tots els nens i nenes saben com neix un ocell, però hi ha molt pocs que sàpiguen quant temps viu i com mor. Això els fa riure molt però és una realitat, si no es morís cap ocell, no podríem anar pel carrer! La idea és aquesta, que entri amb normalitat a la vida de l’escola i se’n pot parlar des de molts punts de vista. Quan parlem de l’orogènesi de la terra estem parlant d’un cicle de vida. Quan parlem de les estacions estem parlant d’un cicle de vida.

És com si de cop a Occident descobríssim que som vulnerables.

Perquè quan es treballa el tema de la pèrdua i la mort, es treballen emocions i entre d’altres un concepte molt important: el de vulnerabilitat, que és el que ens ha faltat en aquesta pandèmia. És com si de cop a Occident descobríssim que som vulnerables. Les epidèmies no passen mai a Europa i això és sorprenent per a nosaltres. Ah, però aleshores no som immortals? Doncs sí, resulta que som vulnerables, que podem tenir malalties, que totes aquestes coses ens poden passar.

Cal ensenyar i formar als mestres abans que als infants?

Sí, tot això només es pot fer si abans els i les mestres, han reflexionat sobre el tema. Si no, quan surt el tema a classe ens surten unes idees tan estereotipades i negatives que és millor no parlar-ne. Per abordar la mort dient que algú ha marxat a una estrella o que s’ha quedat adormit, millor no en parlem…

El mestre ha de poder reflexionar sobre quins són els seus antecedents, si n’ha parlat o no a casa, si el tema estava sobredimensionat o absent, si la religió hi formava part o no…

El mestre ha de poder reflexionar sobre quins són els seus antecedents, si de petita, n’ha parlat o no a casa, si el tema estava sobredimensionat o absent, si la religió en formava part o no… 

En part és un tema que no es tracta massa a les escoles perquè fa por que les famílies no ho acceptin i per tant cal veure com treballar-ho sense que això passi: com enfocar-ho i quines són les línies vermelles i els punts de respecte absolut que s’ha de tenir perquè no sigui vist com una intrusió sinó com un estímul a valorar la vida. De fet el tema apareix al currículum però el saltem.

Per tant, no és només tractar la mort després de la pandèmia, sinó tractar la mort. La pandèmia treu a la llum un tema molt més d’arrel…

Sí, va molt més enllà. El que passa és que la pandèmia ha canviat algunes coses. Però el nostre tema és com tractem (o no) la mort a l’escola o institut. Pel títol pot semblar que només va dirigida a grups o persones en què s’ha patit una pèrdua, però no, la idea es tractar el tema de la mort en profunditat. 

Depenent de la sessió es tracten uns aspectes o altres. La sessió del dia 9 de juliol és una sessió més enfocada a nois i noies dels últims cursos de primària i de secundària (a través de les llegendes i el cinema) i aprofundeix en el tema de la immortalitat, el perquè de la mortalitat, si seria possible o no viure per sempre…

El nostre tema és com tractem (o no) la mort a l’escola o institut.

Totes les sessions estan pensades per connectar emocionalment amb l’alumnat i professorat, a aquesta és fa a través de la biografia. Aquesta part la condueix Nani Hidalgo i Isabel Alonso, presidenta de l’Associació DMD.

Hi ha una sessió la del dia 8 de juliol, dedicada exclusivament a parlar sobre com tractar la mort quan ja ha passat, quan ha mort algú proper i hem de gestionar la pèrdua i el dol. Com tractar-lo des de l’escola, la sessió aconduïda per Àngels Miret, experta en el tema, serà molt pràctica i es donaran pautes per actuacions individuals i col·lectives.

La pandèmia i el confinament és un fet puntual que es tracta perquè cal valorar el com a afectat a tothom, inclòs al professorat. 

Cal com a mestres que hi reflexionem, quan va començar la pandèmia no vàrem tenir temps de fer-ho, va arribar de manera sobtada, ara hi hem de dedicar un temps individualment i també com a escola.

També parlareu d’altres temes com el que dóna nom a l’Associació, que és el debat sobre què és una mort digna.

Sí. L’últim dia parlem de les morts que queden fora del “cicle de vida” , aquell en què algú neix, creix, es reprodueix i mor. Parlarem de si existeix la mort digna i ho farem a partir d’una reflexió personal.

Es tracten molts temes: gestió emocional, cures, filosofia i religió… sense oblidar la política, que també hi apareix en el debat.

Sí. Gran part del que diem és també política, és clar. A una de les últimes entrevistes de Rosa Maria Sardà ella ja ho va dir: «No ens preparen per morir». Com a societat no estem en absolut preparats, falta pedagogia i un tractament normalitzador dia a dia. És que, ara encara, se’ns mor el hàmster a la classe i hi ha mestres que l’amaguen, diuen que ha marxat i l’endemà hi ha un de nou i diuen: mira, ha tornat! Aquestes coses passen i no tenen per què passar, cal donar eines a les mestres per poder afrontar el tema.

 

Com tractar la mort a l’aula després de la pandèmia

Associa't!

Encara no ets sòcia de Rosa Sensat? Ara i fins a l'Escola d'Estiu ampliem la quota jove fins els 30 anys. Associa't i matricula't a qualsevol formació per només 70€!
Fes-te'n ara!