La Glòria i en Carles han estat i són pedagogs. Però no només a les aules. També a la vida: quan obren les portes de casa seva als amics, quan han gestionat recursos per a la gent menys afavorida, quan han acompanyat en el creixement els seus fills o els dels seus veïns en el moviment escolta, quan han participat en revistes i projectes locals… Aprendre i ensenyar –la pedagogia és això– han estat els seus motors vitals, que han assentat les bases del seu projecte comú.
La pediatria social, més que una subespecialitat pediàtrica, és una actitud del professional envers les dificultats de les famílies per atendre correctament llurs nens, nenes i adolescents arran de les circumstàncies socials específiques i singulars que els toca viure. Saber gestionar els nombrosos factors que intervenen en els casos de maltractament greu i abús sexual infantil esdevé una tasca ingent, una càrrega massa pesant per poder ser assumida per un sol professional. Ens cal, doncs, treballar en xarxa i fer camí plegats. Si a un infant li falla la sort biològica, si li falla la família, no li pot fallar la tribu.
Va ser dels primers que es va plantejar, des d’una concepció filosòfica global, la necessitat d’una reforma en l’educació. Creia en la unitat del coneixement, que vinculava amb l’acció, i va tenir una gran influència en el moviment de renovació pedagògica catalana del primer terç del segle xx.
És una bona notícia la presentació recent del llibre Colònies de Vilamar. Una aventura pedagògica a Calafell (1922-1936), en el qual he tingut el privilegi de poder redactar el pròleg. Un treball coral excel·lent, ben il·lustrat, amb una edició digna, que recull una experiència de república d’infants d’altíssim nivell educatiu.
Un total de 25 centres públics tenen un horari lectiu compactat que finalitza al migdia. Es tracta d’un projecte pilot que es va iniciar fa més de 10 anys i que ha generat un alt grau de satisfacció. Hi ha veus, però, que consideren que no és una fórmula òptima perquè afavoreix les desigualtats socials. Quins arguments defensen uns i altres? En parlem amb els principals actors protagonistes.
El nou equip directiu d’aquesta zona escolar rural, juntament amb el claustre docent, desplega a cinc escoles públiques de l’Alt Empordà un projecte educatiu globalitzat que inclou l’aprenentatge significatiu mitjançant el treball amb el territori i la comunitat, i la integració de valors fonamentals per al desenvolupament dels infants.
Maria Montessori va canviar la mirada del món educatiu i va posar l’infant com a protagonista de l’aprenentatge. Aquesta idea, 100 anys més tard, encara és força nova, ja que en moltes escoles qui segueix sent el protagonista de l’acció educativa és la mestra.
Fa 10 anys que Joan Margarit va ser presència, i veu i vida, a l’Institut Flos i Calcat de Barcelona, on jo treballava. Fa 10 anys que part de l’alumnat d’aquest institut va tenir una experiència que provaré de reconstruir. Els records i la memòria són una ficció, ho sé. Però el que nosaltres vam viure aquell dia va ser una realitat, que encara ara ens commou, ens interpel·la, ens acompanya i, sobretot, ens encoratja perquè ens va transformar i ens transforma.
A l’hora d’entrevistar-la em vaig fer la mateixa pregunta que es va fer el periodista Carles Capdevila el dia que va anar a Cambridge a conversar amb el gran humanista George Steiner. Per què algú a qui has llegit et pot emocionar repetint-te les idees que li coneixes però mirant-te als ulls? Per què algunes frases tenen tanta força com si fos la primera vegada que les sentissis? Quan reviso la transcripció del que em va explicar Pilar Benejam, em tornen a sobtar sentències que, quan ella les formulava, semblaven plantejaments evidents, que potser el nostre sistema educatiu ja hauria d’haver assumit. I, per desgràcia, veus que no.
Un programa informàtic que escriu textos i conversa amb nosaltres com si fos humà… Aquest és el nou gran impacte de la intel·ligència artificial, però no serà l’últim. Nous recursos i models de llenguatge alteren el món educatiu i obren, alhora, noves alternatives d’aprenentatge.
Tot parafrasejant l’inici d’un cèlebre text, més ambiciós que el d’aquesta modesta reflexió, podríem dir que un fantasma recorre el món. Un «fantasma» no en el sentit usual de les ficcions de por, sinó en el sentit etimològic, és a dir, una «aparició», i una aparició d’extens i intens impacte social: la intel·ligència artificial.
La comunitat educativa és testimoni d’un creixement exponencial de la presència d’eines digitals en la quotidianeïtat escolar. D’ençà que la pandèmia va evidenciar la bretxa digital, sabem que prescindir-ne suposa privar l’alumnat d’unes competències indispensables en un mercat laboral altament tecnificat i competitiu. De la digitalització, però, cal veure’n tant la llum com les ombres: al costat de la igualtat d’oportunitats hem de posar-hi els nous reptes pedagògics i els dilemes ètics que suposa la irrupció de sistemes d’intel·ligència artificial com el ChatGPT, que és ara mateix un dels protagonistes del debat educatiu.
El sistema educatiu xilè és un dels més privatitzats i segregadors del món. Per abordar-lo cal parlar d’un passat recent de dictadura militar, d’una societat classista i d’un sistema públic precari. Alhora, cal esmentar els intents per trencar amb un model que ha donat senyals de poder-se transformar en les pròximes dècades.
Els tres grans pilars que sostenen el projecte educatiu d’aquesta escola menorquina són els grups reduïts multigrau, la comunitat d’aprenentatge i la relació amb l’entorn natural.
De les monges de l’escola d’un poblet de Mallorca als mètodes de «memoritzar a cops de bastó» dels professors de l’escola pública franquista, el músic mallorquí recorda la seva etapa d’estudiant fins a arribar al Batxillerat de Lletres al Ramon Llull de Palma.
Façana principal del Grup Escolar Lluís Vives de la ciutat de Barcelona, al carrer de Canalejas, al barri de Sants, prop de la riera Blanca, al lloc conegut per can Rius. L’acte de col·locació de la primera pedra va tenir lloc el 25 de març de 1920 i es va inaugurar el 1931. És un exemple de les nombroses escoles construïdes a la ciutat durant aquells anys sota el lideratge de Manuel Ainaud, assessor tècnic de la Comissió de Cultura, i l’arquitecte Josep Goday, cap de la Secció de Construccions Escolars. Aquests modèlics centres van ser, i molts ho continuen essent encara, refugis de cultura i civisme, veritables palaus educatius.
Un dels reptes importants que continua tenint l’escola –malgrat tots els cants de sirena que vulgueu– és la relació de l’alumne amb el saber, que el mestre ha de ser capaç d’estimular. Ho explica el filòsof i psicoanalista italià Massimo Recalcati a L’ora di lezione, traduït al castellà per Anagrama: si l’escola encara hi té algun paper, ¿no deu ser la possibilitat de transformar els objectes del saber en objectes de desig? No és aquesta –diu Recalcati– la competència principal que fa possible totes les altres? Si no animem les ganes de saber, ¿quina possibilitat tenim que s’aprengui de manera singular el coneixement que es transmet?
Columna. Omplir un forat o encendre un foc? Un dels reptes importants que continua tenint l’escola –malgrat tots els cants de sirena que vulgueu– és la relació de l’alumne amb el saber, que el mestre ha de ser capaç d’estimular. Ho explica el filòsof i psicoanalista italià Massimo Recalcati a L’ora di lezione, traduït al
Si quieres comprar este ejemplar, puedes hacerlo aquí !! Te lo mandamos a casa.
Si vols comprar aquest exemplar, pots fer-ho aquí !! Te l’enviem a casa.
Nuestra portada El diálogo entre infancia y virtualidad no se inicia con los dispositivos digitales. Las sombras, los espejos, los reflejos en una superficie como un charco también son oportunidades que lo permiten. En pleno auge de los dispositivos y pantallas, el reto es aprovechar sus potencialidades creativas para generar un diálogo respetuoso con las
Días como este Oriane Smith Ilustradora: Alice Gravier Traductora: Estrella B. del Castillo Barcelona: Libros del Zorro Rojo, 2022. En Días como este destacan unas vitales ilustraciones a página completa en las que las perspectivas y escalas son las protagonistas de esta historia contada a dos voces. El escueto texto poético adquiere significado de la mano
Los recursos digitales con la etiqueta «robótica educativa» o «Steam» son muy abundantes en la red y, en la mayoría de casos, están ligados a empresas y marcas comerciales que promocionan sus productos. Esta presencia masiva de robots de mil clases –pero con la misma mecánica–, a menudo con un coste inasumible para los centros educativos, no debe alejarnos de poder utilizar el lenguaje computacional como fuente de aprendizaje y desarrollo de estrategias y habilidades tan importantes en los niños como son el pensamiento lógico, la resolución de problemas, la creatividad o la estructuración espacial y temporal.
La A. M. Rosa Sensat ya tiene a punto la 58a Escola d’Estiu, que se convoca bajo el lema de El dret a llegir (‘El derecho a leer’). Se celebrará del 26 de junio al 6 de julio de 2023 en la sede de la A. M. Rosa Sensat. Este año se apuesta por recuperar una actividad al 100 % presencial, para volver a dialogar y debatir en directo, sumando razones y reivindicaciones que contribuyan a mejorar la mirada educativa de los docentes del siglo XXI. Adjuntamos los cursos de Educación Infantil que se imparten en castellano.
Ponemos en valor el espacio de la clase infantil como un lugar que ofrece puertas a la vida.
¿Qué podemos hacer respecto a las tecnologías de la información y las comunicaciones (tic) en educación infantil? A partir de un análisis de la dinámica social que están generando y del contexto educativo en el que surge la inclusión de las competencias digitales que se prescribe en la normativa que desarrolla la implantación de la
Lo que empieza como un pequeño proyecto sobre la mímica va evolucionando siguiendo las ideas de los niños y las niñas y también se va enriqueciendo con las aportaciones de algunos compañeros maestros y de las familias. Para las maestras de la escuela, no es habitual seguir tres cursos con el mismo grupo de niños.
Todo esto y otras cosas que no he visto ha pasado hoy en el patio. Estos dos últimos años, como no podemos compartir espacios, salimos solos. Estos ratos fuera son mucho más tranquilos que antes y se convierten realmente en un rato más, sin rupturas con el resto del día. Quizás no ha pasado nada del otro mundo, hoy.
Cuando algunos niños con autismo juegan solos en el patio nos puede parecer que su juego no es funcional, no es representativo, no es simbólico, no es compartido, no es divertido. Puede que no sea muchas cosas, bajo nuestra mirada normalizadora, bajo lo que creemos que es normal, pero es un niño y está jugando.
Hace unos años una maestra, alumna de un curso de la escuela de verano, me pidió que le dijera diez aspectos que considerara básicos para todo maestro de escuela infantil. Busqué diez y los escribí. Aquí los recupero y actualizo.
¿Qué relación estamos manteniendo con nuestro entorno?, ¿cómo nos alojamos en el mundo?, ¿cómo reaprender a habitarlo? Resulta necesaria la atención, la sensibilidad y la vinculación con los lugares, especialmente con los lugares de la escuela. Es preciso abordar la pregunta de cómo pensar los espacios educativos estableciendo una forma de vida y educación activa donde se reconozca la aspiración a la belleza, donde se otorguen miradas más atentas y capacidades relacionales y empáticas a lo que nos rodea.
Unos brazos mecen con ternura el delicado sueño de un recién llegado al mundo. Su cuerpo descansa maternante recogido en el calor corporal de un adulto que le aporta el sosiego, la calma y la seguridad necesarios para cerrar sus ojos y abandonarse a un estado de placer y bienestar. Una señal acústica sobresalta la quietud del momento; la mano del adulto y su mirada se dirigen inmediatamente hacia otro lugar, hacia otro asunto que parece requerir su atención inmediata. Se rompe en un instante la totalidad del yo fusionado en ti.
Una niña de unos tres años camina por el pasillo de un supermercado de la mano de su madre. Se para en la sección de cereales. La niña coge una caja de cereales con dibujos muy atractivos, el reclamo perfecto para atraerla. La madre sigue por el pasillo diciéndole que «no los vamos a comprar porque tenemos en casa»; avanza caminando sin mirar a su hija, que ha cogido varias cajas de cereales y comienza a apilarlas, realizando una construcción que ni los más reconocidos arquitectos hubieran soñado. La niña grita: «¡Es una casa!», y la madre, que se da cuenta, regresa para desarmar su construcción y llevarse una de las cajas de cereales, mientras la niña llora y grita sin comprender qué ha pasado. La madre la obsequia con el móvil para que se quede abducida por la pantalla.
Editorial. Comunicar y representar la realidad Una niña de unos tres años camina por el pasillo de un supermercado de la mano de su madre. Se para en la sección de cereales. La niña coge una caja de cereales con dibujos muy atractivos, el reclamo perfecto para atraerla. La madre sigue por el pasillo diciéndole
Trobem a Internet un munt de recursos dedicats a la poesia. Poden servir per fer-ne un tast, per llegir, o escoltar, o comentar, què ens ha dit un poeta, per sentir com sona, i escollir on ens agradaria seguir pescant.
El Seminari de Reflexió Pikler Lóczy i l’A. M. Rosa Sensat van organitzar el passat 25 de febrer la jornada El llenguatge com a eina de comunicació a l’etapa 0-3. Infants, educadores, famílies. Com i de què parlem?
L’A. M. Rosa Sensat ja té a punt la 58a Escola d’Estiu: el dret a llegir. Aquest any s’hi fa una aposta pel retorn a una activitat al 100 % presencial, per tornar a dialogar i debatre en directe, sumant pensaments i reivindicacions per contribuir a millorar la mirada educativa dels docents del segle xxi.
Oralitat i poesia és un binomi imprescindible i necessari. El poema ha de sortir del llibre, ha de ser dit, ha de volar. Així, la força del vers ens arribarà càlida, propera, com un regal.
Tots coneixem pares i mares, oncles i tietes, avis i educadors que saben enamorar orelles explicant, cantarellejant, sense ser –gaire– conscients de les seves habilitats. Tanmateix, les societats, tradicionals o contemporànies, reconeixen l’existència d’una llei d’individus que tenen especialment desenvolupades aquestes habilitats que els fan idonis per amenitzar vetllades explicant acudits, o per difondre els mites de la terra o els costums i creences d’una comunitat. Alguns d’aquests poden arribar a convertir-se en professionals. Ara bé, quan som en el territori de la infància, són els mateixos infants els més ben situats per valorar fins a quin punt és bo l’art dels adults que exerceixen com a mediadors literarioculturals.
Presentem un extracte de l’entrevista que Tàndem va fer per al seu podcast a Anna Solà i Maria Rovira, les coordinadores del grup de treball lab de Literatura 0-6 de l’Associació de Mestres Rosa Sensat. Tàndem, amb Guillem Fargas i Marina Llompart, s’ofereix com un espai en català dedicat a la literatura infantil i juvenil, la mediació literària i tots els aspectes que conformen aquest món tan apassionant.
Fruit del profund interès respecte a la literatura infantil, neix aquest diàleg amb Deborak Cappellini, pedagoga, educadora i coordinadora de l’Spazio Piccolissimi dell’Areabambini Rossa dels serveis municipals infantils de Pistoia, Itàlia. Des de la seva llarga trajectòria educativa, ens desvela com es promou el plaer per la lectura i la passió pels llibres dins de l’experiència dels serveis educatius de la ciutat de Pistoia.
Crec fermament que la paraula i la poesia sí que poden canviar el món, com diu el poeta americà Walt Whitman en el seu poema «Carpe Diem». Per això penso que és molt important que tinguem cura del llenguatge que emprem quan parlem amb els infants. Cal que aquest sigui ple de riquesa de vocabulari, de paraules boniques, esbojarrades, divertides, capgirades… Som responsables de cuidar que el seu entorn lingüístic sigui ric i de qualitat, amarat de tendresa, de joc, musicalitat i rigor.
«Com ho puc fer», em deia una mare l’altre dia sortint de la biblioteca, «per fer llegir a la meva filla de 9 anys, tal i com ens recomanen a l’escola, sense que sigui una lluita?» A partir d’aquesta problemàtica, es generen algunes preguntes: com podem acompanyar les famílies a transmetre el gust per la lectura als seus fills i filles en lloc d’obligar-los? Quan comencem, des de l’escola, a fer el mateix amb els i les alumnes?
Quan a l’escola s’obre un llibre blanc es genera un ambient molt especial, un clima entranyable. El que es mostra no és solament un llibre amb algunes pàgines plenes de fotos, gargots, dibuixos i escrits. El que es mostra i es percep és la vida dels nostres infants.
Es pot decidir allò que no es comprèn? Quines implicacions pot tenir esperar que l’infant decideixi allò que escapa a la seva comprensió i a la seva capacitat? I quan no li donem temps per respondre?
En la quotidianitat del joc, si els infants poden investigar les possibilitats dels materials, l’interès i la concentració perdura, la motivació creix i el temps s’omple d’aprenentatges.
Les mares i els pares, en primer lloc, però també les mestres, les educadores i els altres adults referents, tenen la responsabilitat de la transmissió de la llengua. Ser referent lingüístic implica fer la tria de quines activitats, quins materials i quins llibres s’utilitzaran a l’aula.
Ampliem les òptiques d’investigació i anàlisi d’un misteri tan fascinant com els contes de fades. Cal puntualitzar que s’utilitzaran els termes «contes de fades», «contes tradicionals» i «contes de meravelles» indistintament, i que s’entén que la literatura de tradició oral no pertany exclusivament a la infància –o no només–, sinó que actua amb delit indispensable a totes les edats i etapes de la vida.
A Twitter i Instagram oferim un espai d’opinió i de debat sobre fer de mestre, l’escola i l’educació. A la revista recollim part d’aquestes converses. És una oportunitat d’intercanvi al voltant de temes d’interès entre diferents persones a les xarxes socials. Una oportunitat de fer infància en xarxa.
