Antoni Benaiges va prometre als seus alumnes que a l’estiu anirien a veure el mar. La Guerra Civil va truncar aquest somni i es va endur la vida d’aquell mestre, com tants somnis i tantes vides. El fotògraf i historiador Sergi Bernal ha seguit la pista d’aquell mestre que havia dut una nova manera de fer escola a un poblet de Burgos.
Primer, va ser el confinament, la reclusió, el replegament a la closca dels espais domèstics, l’aïllament. Una estranya i paradoxal barreja de buidatge policial de l’espai públic compartit i d’autoprotecció solidària per evitar el contagi: militars i policia, d’una banda, i, d’una altra, xarxes de suport fraternal. I, amb això, l’apagada, el block out, la interrupció de tots els fluxos econòmics i productius, laborals i escolars mentre l’emergència sanitària era la notícia i els espais clínics, el reducte d’una socialitzat entubada, amb respiració assistida. A cada lloc, s’ha viscut de manera diferent. A Ciutat Vella, el barri més turistitzat de Barcelona, on la població veïnal s’havia acostumat a viure com a estranya en la pròpia ciutat, amb una densitat d’hotels i pisos turístics que fa feredat, la imatge del desert urbà va ser més intensa i eloqüent que a cap altre lloc. De cop, places i carrers apareixien més que buits, buidats: buida la Rambla, buida la plaça Nova, la plaça Reial, buit el Barri Gòtic, el Raval, Sant Pere, Santa Caterina, la Ribera, la Barceloneta. Sense turistes i amb veïnes i veïns a casa seva, Ciutat Vella era un desert més propi d’un western que del centre d’una gran metròpoli.
Dijous 1 de desembre de 2022 es va celebrar l’acte de lliurament dels Guardons Marta Mata i del Premi Marta Mata de Pedagogia, que va conduir la periodista Elisabet Pedrosa.
El mestre i pedagog italià Loris Malaguzzi, impulsor del projecte pedagògic que la ciutat de Reggio Emilia ha dedicat als infants més petits, va escriure aquest poema com una declaració, una reivindicació de la potencialitat de tots els infants i com un clam per fer una escola respectuosa amb aquesta identitat que, malauradament, sovint l’escola ofega.
Les literatures d’infant són per a mi les peces verbals pertanyents als diferents gèneres literaris que els adults adrecem als menuts amb ganes de relacionar-nos-hi i que transmeses repetidament acaben tenint aquell ritme i cadència que tant sol agradar a les orelles que les escolten, fins al punt d’enamorar-les!
La diversitat com a qüestió positiva és quelcom que hem anat tractant. Judit Falk, en un article, ja ens parlava de la diversitat en el desenvolupament. Ara se’ns planteja des de la perspectiva cultural. De manera gairebé poètica, l’autor descriu com el seu fill aprèn, què aprèn i de quina manera, i com aquests aprenentatges amplis, profunds i complexos són menystinguts per l’escola i el sistema escolar. Tant una reflexió com l’altra, «etiquetatge» sobre l’aprenentatge o desenvolupament «lent» encobreixen o oculten la dificultat d’acceptar la diversitat.
Vam aprofitar la visita del filòsof i psicòleg Jerome S. Bruner per ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Girona perquè concedís uns pocs minuts de la seva agenda atapeïda a la revista Infància. En la breu entrevista mantinguda amb ell, Bruner insistí en la importància d’educar en el diàleg i la cooperació, i naturalment en el paper decisiu del joc per al desenvolupament de la imaginació, element definitori per excel·lència segons Bruner de l’ésser humà.
La formació per al canvi, la formació com a canvi, no es planteja sota la idea de “modelar”, sinó com un procés permanent. Aquesta qualitat ho envaeix tot. L’escola l’ha de tenir i concedir a tots. A l’escola de l’educació, es transmeten valors, se’n debat i se’n creen.
Molts mestres creuen que els infants aprenen més manipulant objectes que fent fitxes. Però quan els pregunto per què la utilització d’objectes és millor, expliquen només que les fitxes són massa abstractes i que necessiten objectes per aprendre en el seu nivell concret. Si seguim preguntant què és exactament el que els nens aprenen mitjançant la manipulació d’objectes i com ho aprenen, la resposta és generalment el silenci, de vegades acompanyat d’un arronsament d’espatlles de compromís. Intentaré respondre aquestes preguntes basant-me en la teoría de Piaget.
Parlar al que no parla és una de les descobertes que els mestres dels més petits han fet amb la seva pràctica quotidiana. La primera gran descoberta ha estat que els infants, des del primer dia de la seva vida, parlen, es comuniquen amb els que els envolten. En conseqüència, els mestres s’han plantejat com escoltar i com respondre al que tant parla aparentment sense parlar. Una qüestió recur-rent en les converses que Tere Majem i l’autora mantenien com a mestres.
